Foto portada: Jordi Lloret. Ramon Pujantell amb Montserrat Ubach, recordant, 50 anys després, la descoberta de l’avenc.
Setmana Santa de 1963.
Quan ja portàvem hores amunt i avall per les canals que ens havien indicat, farcits de punxes i d’esgarrapades, i quan gairebé donàvem la recerca per inútil, vam sentir de lluny el belar d’unes ovelles; després, més proper, un gos que bordava i música d’un transistor i, finalment, vam veure el pastor que s’acostava. No sabíem aleshores que era Ramon Pujantell, el fill petit de Cavallera Baixa.
Passava just pel camí que hi ha a l’altra banda del barranc i que queda un xic més elevat.
-Ei, home!, que ens veieu? -vam cridar-li.
-Ep. On sou? -ens va respondre.
-Aquí, davant vostre, a l’altra banda; on es mouen les alzines! No veieu pas un forat? I sí que el veia bé i s’havia prou on era.
-Més a la dreta. Pugeu més amunt. Ara més avall. No hi podreu pas arribar, que és molt dret, això! Us fareu mal! -seguia cridant l’home.
I, finalment, vam trobar el forat que donava a la saleta on la família Pujantell havia amagat estris
de valor durant la guerra. Per sota, hi havia una galeria descendent, força inclinada, que calia
baixar amb corda. No es veia el final però s’intuïa que acaba en un pou. Era emocionant. No ens ho
vam pensar dues vegades. Calia baixar-lo i descobrir que hi havia al fons.
El que va seguir després, ho llegeixo al meu diari. Diu: “Despleguem una corda i la lliguem a la soca d’un dels arbres de la boca inferior que dóna a la rampa. A la punta hi amarrem l’escala. A continuació, i com sempre, els meus pares m’asseguren amb la corda des de dalt, i jo començo la davallada. De sobte, desemboco en un pou d’allò més vertical. És tan gran i el carbur em fa tan poca llum, que no veig ni el fons ni l’altra banda. És immens!
Extracte de l’article “. El pastor que em va ensenyar l’avenc” de Montserrat Ubach i Tarrés. Llibre “Ruta geològica de l’avenc Montserrat Ubach i la Roca de Canalda”. Segona edició, 2022.