Fotos: C. Tarrés. Diversos intents de pujar a les coves.
És lògic que quan la mare i jo vam arribar per primera vegada a Canalda, l’any 1962, quedéssim enamorades de la Roca de Canalda i que les coves dels Moros, que ens miraven amb aquells ulls tan reptadors, es convertissin en un objectiu espeleològic.
Una vegada que venia el pare, vàrem descobrir que el Joanet tenia a baix de la casa, amb els animals, una escala molt llarga de fusta. I ja ens veus amb l’escala a coll pujant pel bosc i la tartera fins el peu de la Roca. M’haguéssiu vist fent tentines i acrobàcies dalt de l’últim graó intentat grimpar els metres que faltaven. Per poc! Però tampoc aquesta vegada el nou “assalt” a les coves dels Moros va reeixir.
Va ser uns anys més tard que el Joanet ens va obrir la porta de la Casanova amb cara de content i ens va donar la notícia: -No sé com, ni qui, ni quan, però algú ha posat un tronc amb travessers a la paret del mig dels Moros. Ara si que hi pujareu. I dit i fet. El tronc feia el seu respecte però va aguantar prou bé. Qui l’havia fet, s’hi va esmerar. La cova no “tirava” i el tresor ja se l’havien emportat. Si més no semblava que algú l’hagués estat buscant. El terra era farcit de forats, com si l’haguessin perforat amb un punxó per veure si tocaven dur.
Ara si! Per fi ens trèiem l’espineta que dúiem clavada de tants anys. Només per la vista que varem gaudir des de dalt les coves dels Moros ja havia valgut la pena tant intents i tants esforços
Extracte de l’article “Pujar dalt les coves. Tot un repte”, de Montserrat Ubach i Tarrés. Llibre “Ruta geològica de l’avenc Montserrat Ubach i la Roca de Canalda”. Segona edició, 2022.